Orrantia (2000)1 anomena dues hipòtesis per explicar les dificultats, o el
que és el mateix, què no fa bé un alumne quan resol malament un
problema:
-Dificultats per manca de coneixement logicomatemàtic.
Això inclou les capacitats d’identificar, relacionar i operar, i aporta les
bases necessàries per poder adquirir
coneixements matemàtics.
-Dificultats per manca de coneixement lingüístic. Resoldre
un problema suposa, en primer lloc entendre el missatge y les paraules amb les
quals està enunciat. Si els alumnes no comprenen el text, si no interpreten
correctament la relació entre les dades i la pregunta del problema, és impossible
que ho puguin resoldre amb possibilitats d’èxit.
Necessitem saber quan un alumne no resol correctament un problema. L’avaluació
s’ha d’orientar a comprovar si l’alumne té els processos, les estratègies i les
estructures de coneixements necessaris per a resoldre un problema i si els posa
en joc en una situació concreta de resolució.
En un enfocament d’avaluació dinàmic, que utilitzo en aquest projecte, no
és tant avaluar allò que l’alumne és capaç de fer per si mateix, sinó allò que
pot fer amb l’ajuda d’una altra persona més experta. Aquest plantejament es troba en L.S. Vigotski i, més concretament,
en la seva teoria del desenvolupament cognitiu,
especialment en el concepte de zona de desenvolupament proper. Amb el treball
cooperatiu vull aconseguir això mateix, que mitjançant la interacció i l’ajuda
dels altres siguin capaços de solucionar els problemes de manera que de forma
individual no serien capaços.
És possible que, quan un alumne no resol correctament un problema, la seva
dificultat es trobi en alguns o en tots els passos del procés de resolució.
La idea bàsica plantejada és l’ensenyament explícit de les diferents
estratègies implicades en la resolució de problemes, tant en la comprensió com
en l’execució de les operacions, de tal manera que les operacions s’integrin en
contextos significatius.
Alguns components amb els quals treballo per millorar la resolució són:
-Representació lingüística del problema. Aquesta ajuda es relaciona,
d’acord amb el model de W.kintsch i J. Greeno (1985 citat a Orrantia, 2000, p.
62) amb la representació de la base del text. Consisteix en articular
l’enunciat del problema en funció de que es coneix i del que no es coneix. Durant la presentació del problema es
presenten incògnites als alumnes de les dades que necessitem saber i no tenen.
Ells han d’ identificar quines falten i quines de les que tenen no són necessàries per la resolució del
problema.
-Representació figurativa del problema (model de la situació.) Algunes de les activitats demanen una
representació figurativa per tal de poder solucionar-ho. Aquest treball
afavoreix que els alumnes es facin esquemes que els ajudi a la resolució del problema.
-Raonament. Aquesta ajuda es relaciona amb la decisió que hem de
prendre pel que fa a l’operació que cal executar. Durant l’exposició del problema les meves instruccions fan que els
alumnes siguin capaços d’ argumentar quina és la decisió que han de prendre per
arribar a la solució.
L’objectiu final d’aquest procés és la interiorització progressiva de les
ajudes fins a utilitzar-les sense suport extern, de manera que quan l’alumne
afronti un problema tingui interioritzats tots els passos implicats en la seva
resolució.
_____________________________________________________________________
1. Orrantia, J. (2000).Les dificultats d’aprenentatge de les matemàtiques.
Dificultats d’aprenentatge i intervenció psicopedagògica. Universitat Oberta de
Catalunya.
